El segle XIII havia estat el de l’esclat del poder català a la Mediterrània: Jaume I havia incorporat a la Corona els regnes de Mallorca i València, el seu fill Pere II hi havia afegit Sicília i, el seu nét Jaume II, Sardenya. Tot i això, els fills dels monarques s’havien anat repartint els regnes, cosa que fins i tot havia provocat enfrontaments entre ells.
Resoldre aquest problema va ser l’objectiu principal de Pere III el Cerimoniós al segle XIV. Durant els més de 50 anys del reu regnat, va centrar els seus esforços a reunificar totes les possessions de la família. A la seva mort, Pere III era rei d’Aragó, de Mallorca, de València, de Sardenya i de Còrsega, comte de Barcelona, de Rosselló i de la Cerdanya, i duc d’Atenes i de Neopàtria. Per aconseguir-ho, Pere es va haver d’enfrontar amb Castella i Gènova.
La comarca actual de l’Anoia va quedar al marge de la majoria dels escenaris de batalla de l’època. Això, que era una benedicció per a la població civil, suposava un maldecap per a la noblesa militar, ja que els nobles no en tenien prou amb les rendes que els donaven els castells, sinó que necessitaven participar dels guanys de la guerra. Per aquest motiu, van haver d’enrolar-se al servei de la Corona per optar a càrrecs públics al Principat o a les noves possessions. Així doncs, al segle XIV els nobles anoiencs estaven repartits per Mallorca, Sardenya i Sicília. Però, és realment cert que les seves lluites pel poder no van arribar fins a l’Anoia?
L’any 1318, el bisbat de Vic va cedir a la Corona els castells d’Ocelló, de l’Espelt, de Montbui, d’Òdena i de Tous. Els monarques acabaven de veure com els seus aliats al territori, els Claramunt, havien perdut els seus dominis en favor dels Cardona. Com que necessitaven un nou contrapoder al territori, van apostar pels Tous, als quals van ajudar donant-los càrrecs importants (veguers de Barcelona, governadors de Mallorca) i concedint-los privilegis econòmics. L’enriquiment de la família els va permetre comprar, després de 300 anys com a castlans, tots els drets sobre el terme de Tous. Però el que puja ràpid, acostuma a baixar ràpid…
Ramon Guillem de Tous
Nascut a finals del segle XIII, Ramon Guillem era un fill cabaler del casal de Tous. Els nobles que no heretaven els títols de la família només podien aspirar a concertar un bon matrimoni o a guanyar-se la vida amb l’espasa. Aquest últim va ser el camí que va triar Ramon Guillem, que va viatjar a Sicília per fer de mercenari del rei Frederic II. Acabada la guerra, va seguir Roger de Flor quan va fundar la Companyia Catalana d’Orient i va viatjar a Bizanci per defensar l’emperador Andrònic. Bregat en mil batalles contra els otomans, Guillem Ramon va ser present al sopar en què els bizantins van matar a traïció Roger de Flor i el seu seguici. Només van salvar la vida tres dels seus acompanyants, entre els quals Ramon Guillem de Tous. El seu historial heroic tot just acabava de començar…
Beatriu de Tous
Beatriu de Vilanova procedia d’una família valenciana. El seu matrimoni amb Bernat VII de Tous enfortia les posicions de totes dues famílies. No obstant això, l’any 1409 el seu marit va partir cap a Sardenya per participar en l’enèsima batalla a l’illa, que va tenir lloc a Sanluri. Poc després va morir, gairebé alhora que Martí el Jove, fill de Martí l’Humà. Beatriu va quedar vídua, amb dos fills petits i amb un munt de deutes, però estava disposada a tot per sortir-se’n, fins i tot a acudir al rei Martí. D’on venien aquests deutes? Va aconseguir Beatriu protegir l’herència dels Tous?
Al segle XIV, els Cardona van començar a quedar-se amb tots els dominis dels Claramunt i, poc després, aconseguiren bona part de les possessions que el bisbat de Vic havia tingut a la zona. Amb això havien encerclat la ciutat reial d’Igualada, però els faltava una peça per aconseguir: el senyoriu de Tous. Per vetllar pels seus interessos a la zona, els Cardona es van valer de dues famílies: els Montbui i els Ocelló. Els Montbui van aconseguir restar espais de poder a la ciutat d’Igualada i competiren amb els Tous en l’obtenció de càrrecs públics. Els Ocelló s’enfrontaren amb els Castellolí, aliats habituals dels Tous. Van aconseguir els Cardona i els seus vassalls frenar l’ascens dels Tous i de la ciutat d’Igualada?
Joan I de Montbui
Va ser un vassall fidel d’Hug II de Cardona, però va actuar amb prudència per guanyar-se la confiança de la monarquia. D’aquesta manera, va participar a la campanya enviada per Pere III a Sardenya per sufocar la revolta dels Arborea.
L’any 1375 es va produir un punt d’inflexió a la seva vida: el rei Pere III va nomenar Hug II comte de Cardona i el va fer conseller reial. Des d’aquesta posició, Hug va intervenir perquè es reconegués el domini de Joan I de Montbui sobre les aigües del riu Anoia i sobre el molí de l’abadia, cosa que li atorgava una posició important a Igualada. També va incrementar les seves possessions a la comarca i a les rodalies. Quan Joan I el Caçador, fill de Pere III, va ser coronat rei, va mantenir Hug II de Cardona com a conseller. I va ser llavors quan la vida de Joan de Montbui va fer un salt qualitatiu: va tornar a Sardenya com a governador de l’illa i com a senyor del castell de Càller. Al seu costat hi tenia el seu germà Francesc, que li feia de lloctinent. Més tard rebria càrrecs a Fraga, però els Montbui ja havien fixat la seva trama de poder a Sardenya. Amb quines conseqüències?
Pere d’Ocelló
Va néixer a finals del segle XIII al petit castell d’Ocelló, propietat del bisbat de Vic. Com a fill cabaler d’un castlà menor, no podia aspirar a arribar massa lluny, però les seves perspectives vitals van canviar quan Ramon Guillem de Tous, també cabaler i vassall de Vic, li va dir que volia anar a combatre a Sicília. Pere no ho va dubtar i, sent poc més que un noiet, es va embarcar cap a Sicília, des d’on va seguir les mateixes passes que Ramon Guillem i va anar a combatre amb la Companyia Catalana d’Orient a Bizanci.
Tot i perdre un braç durant la batalla, no va abandonar la Companyia fins que no es va prendre Atenes. Aleshores va passar mil penúries mentre desfeia el camí de tornada a casa, on va trobar els Ocelló fent de vassalls dels Cardona. Els Tous, als quals apreciava gràcies al seu company d’aventures, ara eren els enemics de la seva família. Rebutjat pels seus i sense cap dret a heretar, se’n va anar a viure a Igualada. Com va refer la seva vida? Quines històries podia explicar i quines li quedaven per viure a Pere d’Ocelló?
Al segle XIV, la família Queralt ja no vivia al castell que els donava nom. S’havien traslladat una mica més enllà, a la vila de Santa Coloma de Queralt, una ciutat rica i activa, especialment gràcies a la seva comunitat jueva. A diferència d’altres llocs, els barons de Queralt tenien jurisdicció directa sobre els jueus de Santa Coloma, cosa que els proporcionava un poder estable. Aquesta base feia que els Queralt estiguessin especialment interessats a protegir i ampliar el seu territori, al mateix temps que no descuidaven les seves relacions amb la monarquia ni la seva participació en la política internacional.
Dalmau I de Queralt i Rocabertí
Durant la guerra contra Castella, Pere el Cerimoniós va designar Dalmau I cap de les forces frontereres. Arran de la seva bona intervenció en aquell combat, també va participar de la defensa de Catalunya durant la invasió de l’infant de Mallorca. Home de confiança del rei Pere, acompanyà la infanta Elionor a Castella per casar-se amb el rei (matrimoni del qual naixeria Ferran d’Antequera). Posteriorment, Dalmau fou conseller i camarlenc del rei i també conseller de l’infant Joan. Aquest últim li va vendre diverses senyories, però al final va resultar que no eren seves, sinó de la seva dona Violant de Bar. Com es va resoldre el litigi?
Pere VI de Queralt i de Pinós
A l’inici del regnat de Joan I, un grup de nobles es van revoltar contra ell perquè estaven descontents amb els consellers que tenia. Pere VI de Queralt era un d’aquests nobles, que van resoldre el conflicte amb la destitució dels consellers. Amb una extensa biblioteca i obra pròpia com a poeta, Pere no era l’arquetip de noble militar. Malgrat tot, va acompanyar l’infant Martí (futur Martí l’Humà) en la seva expedició a Sicília. Va fer d’ambaixador a Roma davant de l’emperador i davant del rei de Nàpols, i, amb Martí com a rei, col·laborà en l’organització de la croada contra Tunísia. No obstant això, el repte més gran el va tenir dins dels seus dominis.
Homes de confiança de la Corona, els Cervelló van exercir amb eficiència les funcions militars que se’ls van assignar. Entre elles, van destacar en la dominació militar i en el govern de Sardenya. Aquest servei al costat de la monarquia els va permetre ser senyors dels seus castells, que van agrupar en la baronia de la Llacuna. No obstant això, el seu no va ser un camí de roses, sinó que va estar marcat per la violència.
Guillem de Cervelló i de Banyeres
De jove acompanyà el seu pare a la conquesta de Sardenya, on el seu pare perdria la vida. Guillem es va distingir per diverses accions en batalla i va actuar com a testimoni al Tractat de Pau amb Pisa. Amb aquesta carta de presentació fou nomenat governador de Sardenya, però el substituïren de seguida per Bernat de Boixadors. A Guillem de Cervelló li estaven reservats encàrrecs més compromesos: fer de lloctinent de l’infant Pere (futur Pere III) a la procuració de Catalunya, capitanejar l’armada catalana contra els genovesos, acudir a Urgell per resistir a la invasió del comte de Foix i desenvolupar diverses funcions al Regne de València.
En aquell moment se li va concedir el ple senyoriu dels seus castells i privilegis per a la Llacuna, però el rei Pere sabia que havia de tornar-li el càrrec de governador de Sardenya i així ho va fer. Però com li va anar a Guillem el retorn a Sardenya?
Berenguer Arnau II de Cervelló i de Queralt
De la mateixa manera que el seu avi Guillem de Cervelló havia forjat la seva carrera sent l’home de confiança de l’infant Pere, Berenguer Arnau va prosperar servint a la cort de l’infant Martí.
El va acompanyar en l’expedició en ajut de Castella a la guerra contra Portugal, en la defensa de Catalunya contra les tropes d’Armanyac i en l’expedició a Sicília, on va caure presoner. Va tornar a Catalunya amb Martí ja convertit en rei.
Va participar en duels i en les bandositats del Regne de València, i va rebre del rei càrrecs a la Vall d’Aran. No obstant això, la missió que més el va satisfer va ser l’expedició a Sardenya del 1409. Allà el seu cognom tenia un ressò mític, però els temps havien canviat i ara s’imposava el cognom Montbui.
La ciutat d’Igualada ja feia temps que volava sola, i els seus ciutadans s’organitzaven a imatge de les institucions del Principat. Hi havia altres territoris que quedaven fora de la jurisdicció dels senyors de la zona: Contrast (propietat del priorat de Montserrat) i Roqueta (en mans de Santes Creus). Tot i no representar uns nuclis destacats, tenien el seu paper al territori.
Pere Miró
Pertanyia a una de les famílies més riques d’Igualada i no s’estava d’ostentar-ho. Malgrat que havia mostrat desinterès per ocupar càrrecs a les institucions, el monestir de Sant Cugat el va nomenar batlle de la ciutat. No va ser gaire eficient en les seves funcions, però l’any 1406 es va produir un conflicte que no va poder eludir.
Ramon de Vilaragut
El seu pare, Guillem de Vilaragut, havia lluitat a Sicília contra el rei Frederic II. Tot i això, el pare no li va poder transmetre gaires històries de batalles, ja que va morir quan Ramon era petit. El van encomanar a la vida monàstica; primer a Ripoll i després a Santa Maria de Montserrat, d’on va arribar a ser prior. Allà hi va fer alçar el Palau Prioral de Monistrol, on residia. Dins de les seves atribucions hi havia la visita i l’organització de les possessions del priorat, com Contrast. Mai no hauria pogut predir el que allà li passaria.
Guillem de Ferrera
Coincidint amb l’època de la pesta negra, es va produir un canvi d’abat al monestir de Santes Creus. El successor de l’abat Miró fou Guillem de Ferrera, que no fou elegit per la comunitat monacal, sinó imposat per nomenament papal a suggeriment del rei.
No obstant això, Guillem es va enemistar amb el rei a causa dels projectes de fortificació del monestir que Pere tenia i per la venda d’uns drets senyorials als Cervelló. Quines mesures va prendre Pere per treure poder a Guillem?
POBLACIONS
CASTELLS
