[accordion]
[toggle title=”APARENÇA”]

[/toggle]

[toggle title=”BIOGRAFIA”]

Arnulf

Arnulf era fill del vescomte d’Osona, però a ell li estava reservada la carrera eclesiàstica (els títols els va heretar el seu germà, Ermemir II). L’any 985, la ràtzia d’Almansor va enxampar Arnulf a Barcelona exercint com a ardiaca. El van fer presoner i, posteriorment, va ser alliberat després de pagar un rescat. Arnulf va seguir fent carrera, i l’any 993 va ser elegit bisbe de Vic. En exercici del seu càrrec, va viatjar a Roma i a Jerusalem. Quan tornà a Vic després d’aquest viatge de sis anys, Arnulf era un home madur i experimentat en el món de la diplomàcia i de les armes. Com a conseller del comte de Barcelona, Ramon Borrell, va tenir un paper clau en el nou rumb que va prendre la política catalana: la millor defensa és un bon atac.

[/toggle]
[toggle title=”ESCUT”]

[/toggle]
[toggle title=”LLINATGE”]

El Bisbat de Vic. La creu i l’espasa

En època visigoda, la ciutat d’Ausa (que després prengué el nom de Vic) va ser seu episcopal. Rere la interrupció per la conquesta musulmana, Vic va tornar a tenir bisbes a finals del segle IX, en època de Guifré el Pilós. A més de les seves funcions religioses, els bisbats també tenien un poder territorial importantíssim i Vic no n’era una excepció. A principis del segle XI, els comtes de Barcelona li van cedir el poder sobre bona part del nord i de l’oest de la comarca de l’Anoia. Però no era un regal a canvi de res: qui rep un territori de frontera s’ha d’ocupar de defensar-lo, en algunes ocasions amb l’espasa i, en d’altres, amb l’arada.

[/toggle]
[toggle title=”RUTA”]

[/toggle]
[toggle title=”INTRODUCCIÓ”]

L’herència de Guifré el Pilós
(segles XI-XII)

En l’època de Guifré el Pilós, tota la comarca de l’Anoia va quedar incorporada als seus comtats. No obstant, 100 anys després encara no era un territori segur. La feble frontera que separava els cristians dels sarraïns era sovint traspassada per les espases. Els primers en patir-ho, els més vulnerables, eren sempre els colons.

Al llarg de la primera meitat del segle XI, els hereus de Guifré van lluitar per retenir aquest territori promovent repoblaments, alçant fortificacions i, quan n’hi havia ocasió, sortint a l’atac. Tot va canviar a mitjan segle XI. L’augment del poder dels comtes i la divisió del Califat de Còrdova en taifes no va propiciar un avanç de la frontera, sinó que es va estancar. Els comtes preferien cobrar taxes a les taifes andalusines, i preferien expandir-se cap a Occitània. Al segle XII els comtats catalans ja eren madurs i forts, i optaren per esquinçar la frontera que s’havien autoimposat al sud.

Durant aquests 150 anys, a la comarca de l’Anoia s’hi van moure grans personatges: nobles, bisbes, guerrers i diplomàtics. Tots ells hi deixaren petja, tots ells protagonitzaren lluites memorables.

[/toggle]
[/accordion]