[accordion]
[toggle title=”APARENÇA”]

[/toggle]

[toggle title=”BIOGRAFIA”]

Guifré II de Cerdanya

L’any 988 Guifré II de Cerdanya va heretar els comtats de Cerdanya i del Conflent del seu pare, Oliba Cabreta, que havia decidit fer-se monjo. L’any 1003, el seu germà Oliba també decidí fer-se monjo i li traspassà el seu comtat de Berga. Amb poc més de 30 anys, Guifré II disposava, doncs, d’un patrimoni notable que no li havia costat gaire d’aconseguir. Els problemes van començar precisament aquell any 1003.

El seu parent Ramon Borrell, comte de Barcelona, va dirigir una expedició a Lleida que va fracassar a la batalla d’Albesa. Abd al-Malik, fill d’Almansor, va liderar la resposta del califat de Còrdova entrant amb un exèrcit de 17.000 homes a les actuals comarques de la Noguera i l’Anoia. Castellolí va ser destruït. Amb aquest desplegament de força, poc hi van poder fer els comtes catalans. L’any 1006, Abd al-Malik tornava a moure’s per la frontera, però Guifré ja havia après la lliçó…

[/toggle]
[toggle title=”ESCUT”]

[/toggle]
[toggle title=”LLINATGE”]

El comtat de Cerdanya. Els senyors de la muntanya

El comtat de Cerdanya i Berga havia estat conquerit pels francs al segle IX. El darrer comte que hi van designar els reis francs fou Guifré el Pilós que, a la seva mort, repartí els seus comtats entre els seus fills. A cada generació, els diferents territoris es repartien entre els germans, annexionant-los o tornant-los a escindir segons les necessitats. D’aquesta manera, al final del segle X va arribar a mans dels besnéts de Guifré el Pilós. Després d’un breu període de divisió del comtat en dos, es va tornar a reunificar sota el mandat de Guifré II.
Però en aquell moment, les qüestions dinàstiques no eren la principal preocupació del territori: la frontera era fràgil i l’enemic de l’altre costat, temible.

[/toggle]
[toggle title=”RUTA”]

[/toggle]
[toggle title=”INTRODUCCIÓ”]

L’herència de Guifré el Pilós
(segles XI-XII)

En l’època de Guifré el Pilós, tota la comarca de l’Anoia va quedar incorporada als seus comtats. No obstant, 100 anys després encara no era un territori segur. La feble frontera que separava els cristians dels sarraïns era sovint traspassada per les espases. Els primers en patir-ho, els més vulnerables, eren sempre els colons.

Al llarg de la primera meitat del segle XI, els hereus de Guifré van lluitar per retenir aquest territori promovent repoblaments, alçant fortificacions i, quan n’hi havia ocasió, sortint a l’atac. Tot va canviar a mitjan segle XI. L’augment del poder dels comtes i la divisió del Califat de Còrdova en taifes no va propiciar un avanç de la frontera, sinó que es va estancar. Els comtes preferien cobrar taxes a les taifes andalusines, i preferien expandir-se cap a Occitània. Al segle XII els comtats catalans ja eren madurs i forts, i optaren per esquinçar la frontera que s’havien autoimposat al sud.

Durant aquests 150 anys, a la comarca de l’Anoia s’hi van moure grans personatges: nobles, bisbes, guerrers i diplomàtics. Tots ells hi deixaren petja, tots ells protagonitzaren lluites memorables.

[/toggle]
[/accordion]