[accordion]
[toggle title=”APARENÇA”]

[/toggle]

[toggle title=”BIOGRAFIA”]

Ermessenda de Carcassona

Quan Ermessenda es va casar amb el comte de Barcelona, Ramon Borrell, no es va conformar amb tenir un paper secundari d’esposa i mare. Va governar juntament amb el seu marit i, a la mort d’aquest, va obtenir el dret de per vida a cogovernar el comtat amb el seu fill Berenguer Ramon I i amb el seu nét Ramon Berenguer I, que la van haver d’acceptar al seu costat (no sense conflictes). El seu paper polític va ser clau per a la Catalunya del segle XI.

[/toggle]
[toggle title=”ESCUT”]

[/toggle]
[toggle title=”LLINATGE”]

El comtat de Barcelona. La llavor de Catalunya

La perla de l’herència de Guifré el Pilós era el comtat de Barcelona. Llevat de moments puntuals, el títol anava habitualment acompanyat del comtat d’Osona, la qual cosa implicava el control de pràcticament tota la comarca actual de l’Anoia. El casal de Barcelona era reconegut pels altres comtats com el més important, i va liderar algunes accions de guerra conjuntes. En aquest moment va néixer el concepte del Principat de Catalunya. No obstant això, hi van haver conflictes interns entre els comtes i la petita noblesa que van ser l’arrel del feudalisme. Els canvis es van notar també en la política fronterera: què era més rendible, cobrar impostos als territoris musulmans veïns o bé conquerir-los?

[/toggle]
[toggle title=”RUTA”]

[/toggle]
[toggle title=”INTRODUCCIÓ”]

L’herència de Guifré el Pilós
(segles XI-XII)

En l’època de Guifré el Pilós, tota la comarca de l’Anoia va quedar incorporada als seus comtats. No obstant, 100 anys després encara no era un territori segur. La feble frontera que separava els cristians dels sarraïns era sovint traspassada per les espases. Els primers en patir-ho, els més vulnerables, eren sempre els colons.

Al llarg de la primera meitat del segle XI, els hereus de Guifré van lluitar per retenir aquest territori promovent repoblaments, alçant fortificacions i, quan n’hi havia ocasió, sortint a l’atac. Tot va canviar a mitjan segle XI. L’augment del poder dels comtes i la divisió del Califat de Còrdova en taifes no va propiciar un avanç de la frontera, sinó que es va estancar. Els comtes preferien cobrar taxes a les taifes andalusines, i preferien expandir-se cap a Occitània. Al segle XII els comtats catalans ja eren madurs i forts, i optaren per esquinçar la frontera que s’havien autoimposat al sud.

Durant aquests 150 anys, a la comarca de l’Anoia s’hi van moure grans personatges: nobles, bisbes, guerrers i diplomàtics. Tots ells hi deixaren petja, tots ells protagonitzaren lluites memorables.

[/toggle]
[/accordion]