[accordion]
[toggle title=”APARENÇA”]

[/toggle]

[toggle title=”BIOGRAFIA”]

Guillem de Balsareny

Guillem de Balsareny probablement va celebrar, calladament, la mort de dos parents seus en un mateix any. La mort del seu germà Guillem el convertia en senyor de Balsareny (Desenllaç al castell de la Manresana); la mort del seu oncle, l’abat Oliba, li va permetre ser el nou bisbe de Vic. Però es tractava de molt més que de càrrecs, es tractava d’accedir a la primera línia de poder com a conseller de la comtessa de Barcelona, Ermessenda. La seva aliança va marcar la política de l’Anoia, fins i tot més enllà de la mort d’Ermessenda.

[/toggle]
[toggle title=”ESCUT”]

[/toggle]
[toggle title=”LLINATGE”]

El Bisbat de Vic. La creu i l’espasa

En època visigoda, la ciutat d’Ausa (que després prengué el nom de Vic) va ser seu episcopal. Rere la interrupció per la conquesta musulmana, Vic va tornar a tenir bisbes a finals del segle IX, en època de Guifré el Pilós. A més de les seves funcions religioses, els bisbats també tenien un poder territorial importantíssim i Vic no n’era una excepció. A principis del segle XI, els comtes de Barcelona li van cedir el poder sobre bona part del nord i de l’oest de la comarca de l’Anoia. Però no era un regal a canvi de res: qui rep un territori de frontera s’ha d’ocupar de defensar-lo, en algunes ocasions amb l’espasa i, en d’altres, amb l’arada.

[/toggle]
[toggle title=”RUTA”]

[/toggle]
[toggle title=”INTRODUCCIÓ”]

L’herència de Guifré el Pilós
(segles XI-XII)

En l’època de Guifré el Pilós, tota la comarca de l’Anoia va quedar incorporada als seus comtats. No obstant, 100 anys després encara no era un territori segur. La feble frontera que separava els cristians dels sarraïns era sovint traspassada per les espases. Els primers en patir-ho, els més vulnerables, eren sempre els colons.

Al llarg de la primera meitat del segle XI, els hereus de Guifré van lluitar per retenir aquest territori promovent repoblaments, alçant fortificacions i, quan n’hi havia ocasió, sortint a l’atac. Tot va canviar a mitjan segle XI. L’augment del poder dels comtes i la divisió del Califat de Còrdova en taifes no va propiciar un avanç de la frontera, sinó que es va estancar. Els comtes preferien cobrar taxes a les taifes andalusines, i preferien expandir-se cap a Occitània. Al segle XII els comtats catalans ja eren madurs i forts, i optaren per esquinçar la frontera que s’havien autoimposat al sud.

Durant aquests 150 anys, a la comarca de l’Anoia s’hi van moure grans personatges: nobles, bisbes, guerrers i diplomàtics. Tots ells hi deixaren petja, tots ells protagonitzaren lluites memorables.

[/toggle]
[/accordion]