[accordion]
[toggle title=”APARENÇA”]

[/toggle]

[toggle title=”BIOGRAFIA”]

Ramon Folc I

Fill del vescomte Folc I i nebot del vescomte Eribau I, Ramon Folc I els succeí després de la mort d’ambdós amb poc temps de diferència. Com que encara era un nen, mentre la seva mare s’encarregava de gestionar les propietats de la família, Arnau Mir de Tost, el senyor de la guerra per excel·lència, li va fer de tutor.

Amb la majoria d’edat, Ramon va aprofitar les turbulències del comtat de Barcelona per treure’n poder alhora que acumulava castells a la frontera de l’Anoia. En els seus anys de maduresa, el rondava la necessitat de fer canvis en la tradició dels Cardona de passar l’herència de germà a germà. Calia adaptar-se als nous temps i tenir hereus joves com ho havia estat ell mateix, però el seu fill estava captiu. La solució se li va revelar mirant cap a les aigües del riu Anoia…

[/toggle]
[toggle title=”ESCUT”]

[/toggle]
[toggle title=”LLINATGE”]

El vescomtat de Cardona. Els senyors de la sal

L’avanç del comtat d’Osona cap al sud, en època de Guifré el Pilós, va arribar fins a les actuals comarques del Bages i de l’Anoia. Els comtes van nomenar vescomtes d’Osona uns delegats seus. A finals del segle X, el vescomte Ermemir II es va instal·lar a Cardona, i el seu nebot i successor, Eribau, es va fer nombrar vescomte de Cardona, no debades, ja que era un lloc segur i controlava unes mines de sal riquíssimes. Els Cardona van acumular un gran patrimoni, però el seu poder anava més enllà dels seus territoris: alguns membres de la família van ser nomenats bisbes de Vic, d’Urgell i de Barcelona. Tan sols un perill els treia el son: no poder perpetuar la seva nissaga. I aquest segle XI els deparava un tràngol important…

[/toggle]
[toggle title=”RUTA”]

[/toggle]
[toggle title=”INTRODUCCIÓ”]

L’herència de Guifré el Pilós
(segles XI-XII)

En l’època de Guifré el Pilós, tota la comarca de l’Anoia va quedar incorporada als seus comtats. No obstant, 100 anys després encara no era un territori segur. La feble frontera que separava els cristians dels sarraïns era sovint traspassada per les espases. Els primers en patir-ho, els més vulnerables, eren sempre els colons.

Al llarg de la primera meitat del segle XI, els hereus de Guifré van lluitar per retenir aquest territori promovent repoblaments, alçant fortificacions i, quan n’hi havia ocasió, sortint a l’atac. Tot va canviar a mitjan segle XI. L’augment del poder dels comtes i la divisió del Califat de Còrdova en taifes no va propiciar un avanç de la frontera, sinó que es va estancar. Els comtes preferien cobrar taxes a les taifes andalusines, i preferien expandir-se cap a Occitània. Al segle XII els comtats catalans ja eren madurs i forts, i optaren per esquinçar la frontera que s’havien autoimposat al sud.

Durant aquests 150 anys, a la comarca de l’Anoia s’hi van moure grans personatges: nobles, bisbes, guerrers i diplomàtics. Tots ells hi deixaren petja, tots ells protagonitzaren lluites memorables.

[/toggle]
[/accordion]