[accordion]
[toggle title=”APARENÇA”]

[/toggle]

[toggle title=”BIOGRAFIA”]

Guillem de Ferrera

Coincidint amb l’època de la pesta negra, es va produir un canvi d’abat al monestir de Santes Creus. El successor de l’abat Miró fou Guillem de Ferrera, que no fou elegit per la comunitat monacal, sinó imposat per nomenament papal a suggeriment del rei.

No obstant això, Guillem es va enemistar amb el rei a causa dels projectes de fortificació del monestir que Pere tenia i per la venda d’uns drets senyorials als Cervelló.

[/toggle]
[toggle title=”ESCUT”]

[/toggle]
[toggle title=”LLINATGE”]

Espais reials i de l’Església: escletxes del poder feudal

La ciutat d’Igualada ja feia temps que volava sola, i els seus ciutadans s’organitzaven a imatge de les institucions del Principat. Hi havia altres territoris que quedaven fora de la jurisdicció dels senyors de la zona: Contrast (propietat del priorat de Montserrat) i Roqueta (en mans de Santes Creus). Tot i no representar uns nuclis destacats, tenien el seu paper al territori.

[/toggle]
[toggle title=”RUTA”]

[/toggle]
[toggle title=”INTRODUCCIÓ”]

Al servei de Pere el Cerimoniós
(segle XIV)

El segle XIII havia estat el de l’esclat del poder català a la Mediterrània: Jaume I havia incorporat a la Corona els regnes de Mallorca i València, el seu fill Pere II hi havia afegit Sicília i, el seu nét Jaume II, Sardenya. Tot i això, els fills dels monarques s’havien anat repartint els regnes, cosa que fins i tot havia provocat enfrontaments entre ells.

Resoldre aquest problema va ser l’objectiu principal de Pere III el Cerimoniós al segle XIV. Durant els més de 50 anys del reu regnat, va centrar els seus esforços a reunificar totes les possessions de la família. A la seva mort, Pere III era rei d’Aragó, de Mallorca, de València, de Sardenya i de Còrsega, comte de Barcelona, de Rosselló i de la Cerdanya, i duc d’Atenes i de Neopàtria. Per aconseguir-ho, Pere es va haver d’enfrontar amb Castella i Gènova.

La comarca actual de l’Anoia va quedar al marge de la majoria dels escenaris de batalla de l’època. Això, que era una benedicció per a la població civil, suposava un maldecap per a la noblesa militar, ja que els nobles no en tenien prou amb les rendes que els donaven els castells, sinó que necessitaven participar dels guanys de la guerra. Per aquest motiu, van haver d’enrolar-se al servei de la Corona per optar a càrrecs públics al Principat o a les noves possessions. Així doncs, al segle XIV els nobles anoiencs estaven repartits per Mallorca, Sardenya i Sicília. Però, és realment cert que les seves lluites pel poder no van arribar fins a l’Anoia?

[/toggle]
[/accordion]