El segle XIII va ser determinant per als castells de l’Anoia i els seus habitants: va passar de ser una terra de frontera a ser el bressol de conqueridors i colonitzadors dels regnes sotmesos per Jaume I. La baixa noblesa anoienca era castlana (guardiana) dels castells, però no n’era propietària. L’expansió va suposar per a ells un mode d’enriquiment i glòria militar. Per la seva banda Jaume, qüestionat en la seva joventut pels nobles (entre els quals també els anoiencs), aconseguirà esdevenir la figura central d’aquests temps gràcies al seu lideratge en la conquesta.
L’actual comarca de l’Anoia va esdevenir el taulell d’una partida d’escacs a quatre bandes. Els Claramunt senyorejaven el centre i sud de la comarca, els Cardona ja estenien les seves urpes sobre Òdena i Castellolí, el rei tenia possessions a Piera i Cabrera, i l’Església vetllava pels seus interessos a la vila d’Igualada i l’extrem sud de l’actual terme de Piera. Aquests quatre poders es relacionaven constantment, i no hi van faltar pactes, traïcions, crims i gestos d’audàcia.
La partida per l’Anoia va viure nombrosos canvis en les tornes del poder, i va esdevenir clau per al futur del país. Com va aconseguir Jaume I superar les revoltes dels nobles? Com va aconseguir l’abat de Sant Cugat blindar Igualada davant l’assetjament dels senyors del seu entorn? Si voleu resoldre aquestes i altres preguntes, endinseu-vos en la constel·lació d’històries entrecreuades del segle XIII a l’Anoia.
Entre finals del segle X i inicis de l’XI, els comtes de Barcelona van confiar als Claramunt la defensa de l’Anoia de les incursions musulmanes. Des del castell de Claramunt i la posició avançada de la Torre de Claramunt, els Claramunt van complir la seva funció i es va enriquir, el que els va donar un paper rellevant a la cort de Barcelona i el nomenament com a vescomtes de Tarrago- na. Aquest ascens dins la noblesa es va reblar quan van emparentar amb els Cardona i els Montcada. Els Claramunt seguien sent la mà del comte de Barcelona, però començaven a tenir una política i interessos propis. Durant els segles XII i XIII els Claramunt, homes i dones audaços, van ser sempre al costat dels comtes. Bé, gairebé sempre…
Saurina de Claramunt
Sense germans homes, va heretar a finals del segle XII el senyoriu de Claramunt. Va enviudar jove, i l’any 1205 es trobava assumint en solitari el seu senyoriu i vetllant pel futur del seu fill Guillem, menor d’edat. El llinatge dels Claramunt estava en una situació delicada, que ella, amb gran astúcia, va saber defensar de les amenaces exteriors. Una d’aquestes amenaces era el conflicte amb Bernat de Montbui, amb el qual compartia límits senyorials i interessos. Com va aconseguir Saurina obtenir d’ell una concessió d’aigua per als habitants d’Igualada?
Guillem II de Claramunt
Inicialment, va seguir la línia política dels Claramunt en suport dels comtes de Barcelona (també reis d’Aragó des de mitjan segle XII). No obstant, la seva relació va patir un gir quan Guillem va participar (juntament amb el seu parent Guillem II de Montcada i de Bearn i altres nobles) en una revolta contra Jaume I i els Cardona. El rei, encara adolescent, fins i tot va ser empresonat. Aquest acte contra el rei semblava portar a una enemistat amb els Claramunt, però poc després Jaume I va fer costat als dos Guillems en la seva guerra contra els Cardona. Què havia passat després de l’empresonament de Jaume I? A partir de llavors, els Montcada i els Claramunt van seguir el rei arreu, fins i tot en la conquesta de Mallorca… però cap dels dos Guillems no en va tornar viu.
Berenguer de Claramunt
Quan Berenguer va esdevenir senyor de Claramunt, els dies de major glòria del casal ja havien passat. Els Cardona, cada cop més forts a l’Anoia, es van reconciliar amb la Corona. Els nous equilibris van debilitar tant Berenguer, que va vendre els seus drets sobre el castell de Claramunt l’any 1306. Foragitats del que havia estat el seu casal durant més de tres segles, els Claramunt es van traslladar a la Torre de Claramunt. L’any 1318 també van haver de vendre els seus drets senyorials sobre la Torre, i s’hi van quedar com a simples castlans. Què va portar els Claramunt a una caiguda tan precipitada?
Els Cardona sostenien el seu poder en els títols, però també en la possessió de les mines de sal. L’expansió del seu poder cap a l’Anoia era un fet natural, i a més hi tenien lligams familiars: des del segle XI estaven emparentats amb els Claramunt, i a finals del segle XII van emparentar amb la família Jorba. D’aquests últims van heretar els castells d’Òdena i Castellolí. Durant el segle XIII, els castlans d’Òdena i Castellolí van ser els peons dels Cardona a l’Anoia contra els interessos del rei, els Claramunt i l’Església. Els Cardona van ser deixats al marge de les grans conquestes de l’època, i fins i tot van acabar sent derrotats a Cardona. Al senyor d’Òdena, el seu posicionament li va valdre una excomunió, la pèrdua dels seus drets sobre Igualada i el castell d’Òdena, i un final passat per aigua…
Gueraua de Jorba
Néta de Guerau de Jorba, un dels nobles més influents de la Catalunya de mitjans del segle XII, amb propietats que s’estenien pel triangle de les actuals Anoia, Segrià i Conca de Barberà. Dels dominis de l’avi n’havia heretat els castells d’Òdena i Castellolí, però probablement també la seva vocació expansiva. El seu matrimoni amb Guillem I de Cardona li va obrir les portes a exercir un poder real, que havia de culminar sota el mandat del seu fill Ramon Folc IV de Cardona. Ho aconseguiria?
Ramon Guillem II d’Òdena
Senyor d’Òdena durant bona part del segle XIII, va patir les conseqüències d’estar alineat al costat dels Cardona. No va participar de les grans conquestes de l’època, va haver de renunciar als seus drets senyorials sobre Igualada, va ser excomunicat i finalment jutjat per la justícia reial. Durant aquest judici, se li revelaria de manera contundent la implacabilitat de Jaume I.
Guillem de Castellolí
Senyor de Castellolí durant la segona meitat del segle XIII, va viure el canvi en la política del rei envers els Cardona. Juntament amb el vescomte Ramon Folc V de Cardona, es va negar a acompanyar Jaume I a lluitar a Granada a favor del seu gendre, Alfons X de Castella. Les represàlies van ser fortes, i Guillem va perdre el seu castell; Ramon Folc, la vida. Amb la mort de Jaume I i l’ascens del seu fill Pere el Gran, tot tornà al seu lloc. Guillem va recuperar el castell, i va ser home de confiança de Ramon Folc VI de Cardona.
A principis del segle XIII, Jaume I reunia tots els títols de comte del principat excepte el d’Urgell. A més, era rei d’Aragó, de manera que gairebé l’únic contrapoder que tenia eren els vescomtes. A l’Anoia del segle XIII, els màxims competidors de Jaume I eren els vescomtes de Cardona, amb els seus vassalls d’Òdena i Castellolí. Jaume havia de fer servir tots els recursos possibles per frenar-los, però ja no podia confiar completament en els Claramunt, els seus aliats tradicionals. Una de les vies que li quedaven era debilitar per igual tots els senyors feudals, i els castells com a origen del seu poder. Les afavorides, serien les ciutats emergents de Piera i Igualada, en les que el rei aniria guanyant poder com a aposta de futur.
Jaume I el Conqueridor
L’any 1226, Jaume I era un jove de 18 anys, amb seriosos problemes i capacitat per controlar la noblesa catalana i aragonesa. Aquell any, va esclatar un enfrontament entre els Cardona (que havien donat suport fins llavors al rei) i els Montcada (que feia poc se li havien revoltat i l’havien tingut presoner). Tot i que el seu posicionament lògic hagués estat donar suport als fidels i poderosos Cardona, el rei va fer costat a Guillem II de Bearn i Montcada. Com es va forjar aquesta aliança?
Desenllaç al Castell de Claramunt
Guillem II de Montcada i Bearn i el seu parent Guillem II de Claramunt van jugar a partir de llavors un paper destacat al costat del rei, i el van acompanyar a la conquesta de Mallorca. Malgrat la victòria, tots dos hi van perdre la vida. Així doncs, Jaume I no només va afermar el seu lideratge gràcies a la conquesta, sinó que també va frenar el poder dels Cardona, dels Montcada i dels Claramunt. A partir de llavors, el seu regnat havia de ser una bassa d’oli, començant per l’Anoia. Ho va aconseguir?
Guillem Sescorts
Va acompanyar Jaume I en la conquesta del Regne de València, juntament a la seva família. No era una família qualsevol, ja que eren comanadors de l’orde de Sant Jordi d’Alfama, una orde de religiosos-guerrers al servei de la monarquia. En agraïment als serveis prestats, l’any 1265 va ser designat castlà del castell de Piera, a canvi del compromís d’acollir sempre als comtes-reis.
Asbert de Mediona
Procedent del Penedès, Asbert va ser un fidel reflex del seu temps. Va arribar a l’Anoia gràcies a la permuta que va fer l’any 1273 amb Jaume I, per la qual va donar el castell d’Altea al monarca i en rebé el castell de Cabrera. Tot i això, el seu paper no es limitarà a la gestió de les seves possessions: el trobem al costat de Pere el Gran fent d’ambaixador a França, en la defensa de Girona davant la invasió francesa i en l’atac sobre Mallorca. El rei el recompensà amb la baronia de Pierola. Ja durant el regnat de Jaume II, va ser present en una ambaixada al Marroc i en l’expedició contra Almeria. Quin paper jugaven les seves possessions a l’Anoia per a un personatge abocat a la política exterior?
Des del primer moment de conquesta, els bisbats van ser part activa en la presa, fortificació i control dels nous territoris. En els segles posteriors, els monestirs també van anar reunint territoris sobre els quals actuaven com a veritables senyors feudals, gràcies a les donacions que rebien. A l’Anoia trobem dos bons exemples d’aquest poder eclesiàstic: el monestir de Sant Cugat del Vallès (que posseïen Igualada i el castell del Bedorc) i la canònica de Santa Maria de Solsona (que posseïa el Castell de Freixe). El seu poder i influència sobre els nobles i la mateixa Corona els va convertir en una peça clau per a bastir els equilibris al territori.
Berenguer de Santa Oliva
Abat del monestir de Sant Cugat del Vallès (1205-1211), va resoldre el plet que va posar Bernat de Montbui per l’ús de l’aigua del riu Anoia que feien els habitants d’Igualada, especialment per al funcionament dels molins. En aquesta negociació hi jugà un paper cabdal Saurina de Claramunt. Quines cartes es van jugar en aquesta partida a tres bandes?
Pere d’Amenys
Abat del monestir de Sant Cugat del Vallès (1232-1255), es va relacionar sovint amb Jaume I, que els va afavorir com a contrapès del poder del Bisbat de Barcelona. El monestir va rebre nombrosos privilegis del rei, especialment reduccions d’impostos. Com a contrapartida, l’any 1240 Sant Cugat va cedir al rei la meitat dels seus drets sobre Igualada. El rei aconseguia així fer-se amb les rendes procedents de la dinàmica vila, però què hi guanyava Sant Cugat?
Guillem de Freixe
Castlà del castell de Freixe, que era propietat de la canònica de Santa Maria de Solsona. Igual que havia fet el seu pare Ramon, es negava a reconèixer la seva submissió i exercia com a senyor a tots els efectes. Com van aconseguir sostenir aquesta situació durant gairebé un segle?
POBLACIONS
CASTELLS
