En l’època de Guifré el Pilós, tota la comarca de l’Anoia va quedar incorporada als seus comtats. No obstant, 100 anys després encara no era un territori segur. La feble frontera que separava els cristians dels sarraïns era sovint traspassada per les espases. Els primers en patir-ho, els més vulnerables, eren sempre els colons.
Al llarg de la primera meitat del segle XI, els hereus de Guifré van lluitar per retenir aquest territori promovent repoblaments, alçant fortificacions i, quan n’hi havia ocasió, sortint a l’atac. Tot va canviar a mitjan segle XI. L’augment del poder dels comtes i la divisió del Califat de Còrdova en taifes no va propiciar un avanç de la frontera, sinó que es va estancar. Els comtes preferien cobrar taxes a les taifes andalusines, i preferien expandir-se cap a Occitània. Al segle XII els comtats catalans ja eren madurs i forts, i optaren per esquinçar la frontera que s’havien autoimposat al sud.
Durant aquests 150 anys, a la comarca de l’Anoia s’hi van moure grans personatges: nobles, bisbes, guerrers i diplomàtics. Tots ells hi deixaren petja, tots ells protagonitzaren lluites memorables.
El comtat de Cerdanya i Berga havia estat conquerit pels francs al segle IX. El darrer comte que hi van designar els reis francs fou Guifré el Pilós que, a la seva mort, repartí els seus comtats entre els seus fills. A cada generació, els diferents territoris es repartien entre els germans, annexionant-los o tornant-los a escindir segons les necessitats. D’aquesta manera, al final del segle X va arribar a mans dels besnéts de Guifré el Pilós. Després d’un breu període de divisió del comtat en dos, es va tornar a reunificar sota el mandat de Guifré II.
Però en aquell moment, les qüestions dinàstiques no eren la principal preocupació del territori: la frontera era fràgil i l’enemic de l’altre costat, temible.
Guifré II de Cerdanya
L’any 988 Guifré II de Cerdanya va heretar els comtats de Cerdanya i del Conflent del seu pare, Oliba Cabreta, que havia decidit fer-se monjo. L’any 1003, el seu germà Oliba també decidí fer-se monjo i li traspassà el seu comtat de Berga. Amb poc més de 30 anys, Guifré II disposava, doncs, d’un patrimoni notable que no li havia costat gaire d’aconseguir. Els problemes van començar precisament aquell any 1003.
El seu parent Ramon Borrell, comte de Barcelona, va dirigir una expedició a Lleida que va fracassar a la batalla d’Albesa. Abd al-Malik, fill d’Almansor, va liderar la resposta del califat de Còrdova entrant amb un exèrcit de 17.000 homes a les actuals comarques de la Noguera i l’Anoia. Castellolí va ser destruït. Amb aquest desplegament de força, poc hi van poder fer els comtes catalans. L’any 1006, Abd al-Malik tornava a moure’s per la frontera, però Guifré ja havia après la lliçó…
Abd Al-Malik
Ser fill d’Almansor, el gran guerrer i polític del califat de Còrdova, implicava tenir el llistó molt alt. I ser-ne el segon fill no era la situació òptima. Però Abd Al-Malik era un gran guerrer, que ja s’havia distingit en campanyes sota les ordres del seu pare. Per això, quan aquest va morir, ningú no va posar en dubte que n’heretés els càrrecs, malgrat que tan sols tenia 27 anys. Es va mostrar implacable contra els regnes i comtats del nord de la Península i els va fer caure en diverses batalles. A l’Anoia, va arrasar Castellolí. Tres anys més tard, volia tornar a donar un cop de gràcia al territori.
La perla de l’herència de Guifré el Pilós era el comtat de Barcelona. Llevat de moments puntuals, el títol anava habitualment acompanyat del comtat d’Osona, la qual cosa implicava el control de pràcticament tota la comarca actual de l’Anoia. El casal de Barcelona era reconegut pels altres comtats com el més important, i va liderar algunes accions de guerra conjuntes. En aquest moment va néixer el concepte del Principat de Catalunya. No obstant això, hi van haver conflictes interns entre els comtes i la petita noblesa que van ser l’arrel del feudalisme. Els canvis es van notar també en la política fronterera: què era més rendible, cobrar impostos als territoris musulmans veïns o bé conquerir-los?
Ermessenda de Carcassona
Quan Ermessenda es va casar amb el comte de Barcelona, Ramon Borrell, no es va conformar amb tenir un paper secundari d’esposa i mare. Va governar juntament amb el seu marit i, a la mort d’aquest, va obtenir el dret de per vida a cogovernar el comtat amb el seu fill Berenguer Ramon I i amb el seu nét Ramon Berenguer I, que la van haver d’acceptar al seu costat (no sense conflictes). El seu paper polític va ser clau per a la Catalunya del segle XI. També ho va ser a l’Anoia?
Guasca
Esposa de Bernat Guifré de Balsareny, Guasca va gaudir d’una bona posició. El seu marit havia rebut dels comtes Berenguer Ramon i Ermessenda de Carcassona l’encàrrec de custodiar i fortificar la Manresana i altres castells propers, com el de Veciana. Quan va quedar vídua, va rebre del seu marit el domini sobre aquests castells, però què en faria ella? La gent del seu entorn en tenia algunes idees al respecte.
Guerau de Jorba
Guerau de Jorba procedia d’una família poderosa a Cervera i al seu entorn. Mentre que el seu germà Guillem va rebre Cervera i altres possessions de la Segarra, Guerau va començar a bastir el seu centre de poder a l’Anoia, on hi posseïa els castells de Jorba, de Montmaneu, de Veciana, de Tous, d’Òdena i de Castellolí. Tot i que això ja el feia un home poderós, Guerau no en tenia prou. Va fer carrera a la cort de Barcelona i, de la mà del comte Ramon Berenguer IV, va participar en la conquesta de Tortosa i Lleida. Quan encara no tenia 20 anys, les seves possessions ja arribaven fins al Segrià, però havia aconseguit ser quelcom més: a part de ser un home molt ric, es va convertir en conseller personal del comte de Barcelona. Mort el comte i amb el rei nen Alfons, s’obria un període de regència que perjudicava els seus interessos. Guerau havia de moure fitxa i ho va fer de manera sonada…
En època visigoda, la ciutat d’Ausa (que després prengué el nom de Vic) va ser seu episcopal. Rere la interrupció per la conquesta musulmana, Vic va tornar a tenir bisbes a finals del segle IX, en època de Guifré el Pilós. A més de les seves funcions religioses, els bisbats també tenien un poder territorial importantíssim i Vic no n’era una excepció. A principis del segle XI, els comtes de Barcelona li van cedir el poder sobre bona part del nord i de l’oest de la comarca de l’Anoia. Però no era un regal a canvi de res: qui rep un territori de frontera s’ha d’ocupar de defensar-lo, en algunes ocasions amb l’espasa i, en d’altres, amb l’arada.
Arnulf
Arnulf era fill del vescomte d’Osona, però a ell li estava reservada la carrera eclesiàstica (els títols els va heretar el seu germà, Ermemir II). L’any 985, la ràtzia d’Almansor va enxampar Arnulf a Barcelona exercint com a ardiaca. El van fer presoner i, posteriorment, va ser alliberat després de pagar un rescat. Arnulf va seguir fent carrera, i l’any 993 va ser elegit bisbe de Vic. En exercici del seu càrrec, va viatjar a Roma i a Jerusalem. Quan tornà a Vic després d’aquest viatge de sis anys, Arnulf era un home madur i experimentat en el món de la diplomàcia i de les armes. Com a conseller del comte de Barcelona, Ramon Borrell, va tenir un paper clau en el nou rumb que va prendre la política catalana: la millor defensa és un bon atac.
Guillem de Mediona
Procedent d’una família poderosa a Girona i al Bages, Guillem va ser ordenat levita per Borrell, bisbe de Vic. Com a tal, havia d’ajudar-lo, però tan sols el bisbe sabia l’abast de la missió que se li havia d’encarregar. Guillem hi estaria a l’alçada?
L’abat Oliba
L’abat Oliba era fill d’Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i Besalú. Quan el seu pare es va retirar per fer-se monjo, Oliba en va rebre el comtat de Berga amb només 17 anys. Pocs anys després, va decidir seguir les passes del seu pare i fer-se monjo, i va deixar el comtat de Berga al seu germà, Guifré II de Cerdanya. Tot i això, era un home amb ambició, i aviat aconseguí ser abat de tres monestirs. El seu ascens no va passar inadvertit a la casa comtal de Barcelona, i la comtessa Ermessenda va contribuir al fet que el proclamessin bisbe de Vic. A canvi, Ermessenda guanyava un aliat per frenar els vescomtes de Cardona a la comarca de l’Anoia.
Guillem de Balsareny
Guillem de Balsareny probablement va celebrar, calladament, la mort de dos parents seus en un mateix any. La mort del seu germà Guillem el convertia en senyor de Balsareny (Desenllaç al castell de la Manresana); la mort del seu oncle, l’abat Oliba, li va permetre ser el nou bisbe de Vic. Però es tractava de molt més que de càrrecs, es tractava d’accedir a la primera línia de poder com a conseller de la comtessa de Barcelona, Ermessenda. La seva aliança va marcar la política de l’Anoia, fins i tot més enllà de la mort d’Ermessenda.
L’avanç del comtat d’Osona cap al sud, en època de Guifré el Pilós, va arribar fins a les actuals comarques del Bages i de l’Anoia. Els comtes van nomenar vescomtes d’Osona uns delegats seus. A finals del segle X, el vescomte Ermemir II es va instal·lar a Cardona, i el seu nebot i successor, Eribau, es va fer nombrar vescomte de Cardona, no debades, ja que era un lloc segur i controlava unes mines de sal riquíssimes. Els Cardona van acumular un gran patrimoni, però el seu poder anava més enllà dels seus territoris: alguns membres de la família van ser nomenats bisbes de Vic, d’Urgell i de Barcelona. Tan sols un perill els treia el son: no poder perpetuar la seva nissaga. I aquest segle XI els deparava un tràngol important…
Eribau I
Eribau era el tercer fill del vescomte Ramon I. El seu germà gran, Bermon, succeí el pare, però quan aquest va morir van canviar la fórmula: els dos més joves, Folc i Eribau, van exercir conjuntament de vescomtes. Tot i això, Eribau encara va acaparar un altre alt càrrec: el de bisbe d’Urgell. Amb aquest doble paper, el de vescomte i el de bisbe, va vetllar pels interessos dels Cardona en una disputa clau a la comarca de l’Anoia: qui tenia els drets sobre la zona nord de la comarca?
Ramon Folc I
Fill del vescomte Folc I i nebot del vescomte Eribau I, Ramon Folc I els succeí després de la mort d’ambdós amb poc temps de diferència. Com que encara era un nen, mentre la seva mare s’encarregava de gestionar les propietats de la família, Arnau Mir de Tost, el senyor de la guerra per excel·lència, li va fer de tutor.
Amb la majoria d’edat, Ramon va aprofitar les turbulències del comtat de Barcelona per treure’n poder alhora que acumulava castells a la frontera de l’Anoia. En els seus anys de maduresa, el rondava la necessitat de fer canvis en la tradició dels Cardona de passar l’herència de germà a germà. Calia adaptar-se als nous temps i tenir hereus joves com ho havia estat ell mateix, però el seu fill estava captiu. La solució se li va revelar mirant cap a les aigües del riu Anoia…
Bernat Amat de Claramunt
Abans de néixer, Bernat Amat de Claramunt ja tenia el món als seus peus, però era un món canviant. La seva família, els Claramunt, tenien el favor dels comtes de Barcelona, dels quals havien rebut el títol de vescomtes de Tarragona. Amb Tarragona encara per conquerir, un malabarisme successori els va brindar el ric vescomtat de Cardona. Bernat Amat portava posat el barret de Cardona, però el seu cap acumulava el bagatge dels Claramunt.
POBLACIONS
CASTELLS
