A causa del canvi de mentalitat que s’esdevé durant el segle XV, apareix un nou moviment artístic i cultural, el Renaixement, que acabarà transformant-se en el Barroc al llarg dels segles següents. En aquesta etapa, que comprèn els segles XV i XVI, no només Catalunya sinó Europa es veuen sacsejades per una sèrie d’esdeveniments que deixaran molt enrere l’etapa medieval, per focalitzar el pensament en l’home i no tant en Déu.
El gòtic tardà ja proclamava la necessitat d’un nou corrent de pensament, potser no tan plasmat en l’arquitectura o l’art renaixentista, com sí que ho fou en el Barroc, símbol de riquesa i abundància. Per culpa de conflictes moderns, com la Guerra Civil Espanyola, gran part del patrimoni d’aquest moment fou destruït, tot i que a la comarca de l’Anoia encara en queden prou testimonis com per determinar que el Renaixement i el Barroc van tenir una gran importància en l’arquitectura i l’art del territori.

EL RENAIXEMENT

A partir del segle XVI i durant els segles següents, l’Anoia viu un auge comercial, demogràfic i econòmic important, que desemboca en la renovació de múltiples edificis, entre d’altres, els eclesiàstics. Moltes de les esglésies són renovades i ampliades, alçant alts campanars, visibles des de la llunyania (Claustre de Sant Agustí, Igualada; campanar, Sant Martí de Sesgueioles).
En l’arquitectura, la petja del Renaixement és fàcilment reconeguda per la gran influència de l’estil clàssic de Grècia i Roma, a la vegada que es comença a racionalitzar l’espai, instaurant la simetria i la proporció com a elements clau. Respecte als elements decoratius i formals, s’implanten novament els ordres clàssics com el dòric, jònic i corinti, els arcs de mig punt, que acaben desplaçant l’arc apuntat gòtic, i implementant la cúpula de mitja esfera. Externament, se substitueixen les grans arcades apuntades per entaulaments i frontons.
A la comarca de l’Anoia la pintura del Renaixement està representada per retaules que han sobreviscut el pas de les centúries (Retaule renaixentista de Sant Pere de l’Arç, Calonge de Segarra; Quadres del retaule del Roser, Sant Martí de Tous) i per pintures murals (Absis de Sant Pere Desvim, Veciana)

EL BARROC

Amb l’arribada del nou segle XVII, el Renaixement va deixant pas a un nou estil arquitectònic, artístic i cultural, el Barroc. Amb les tendències absolutistes disposades per la Corona, es busca un estil prou elevat que mostri el poder i la riquesa. Per aquest motiu, tant l’arquitectura urbana i pública, com la religiosa, comencen a engalanar-se amb decoracions carregades, símbol de luxe i privilegi (Convent de Sant Francesc, Calaf; Santuari de la Mare de Déu del Portal, els Prats de Rei; Santa Maria, Igualada; Sant Jaume, Calaf)
L’arquitectura barroca destaca per un rebuig de la simplicitat, tot i que no va en contra de les formes clàssiques establertes durant el Renaixement. A poc a poc, els elements estructurals van adoptant un caire més fantasiós, esdevenint l’edifici, al final, com una gran escultura. Les formes corbes van guanyant protagonisme, adoptant l’el·líptica, l’oval i altres formes ondulades, abandonant línies rectes i superfícies planes (Sant Martí, Sant Martí de Sesgueioles; portalada del Convent de Sant Francesc, Calaf; Campanar de Sant Jaume, Calaf).
Tot i així, en aquesta època també es continuen construint esglésies amb línies més senzilles, no tant recarregades (Sant Martí, Carme; Santa Maria, Copons; Santa Margarida, Santa Margarida de Montbui; Santa Maria, Els Prats de Rei; Santa Maria, La Pobla de Claramunt)

Tot i que l’arquitectura barroca va tenir un gran ressò en la comarca i el territori català, l’escultura (Mare de Déu de Montserrat, Castellfollit de Riubregós; Crist de la Mare de Déu dels Dolors, Calaf) i, especialment, la retaulista van esdevenir l’eix central de l’art barroc religiós català. Lentament, el retaule gòtic i renaixentista, molt delimitat geomètricament pels carrers, va anar passant gradualment cap a una focalització de la imatge central. S’abandona la línia narrativa i alliçonadora del retaule, per centrar tota l’atenció en una sola imatge emmarcada per nombrosos i abundants elements decoratius (Puríssima Concepció, Pujalt; Sant Pere de l’Arç, Calonge de Segarra; Sant Andreu de la Manresana, Els Prats de Rei; Santa Maria, Igualada; El Roser i Sant Sebastià, La Pobla de Claramunt; Quadres d’un retaule a Santa Maria, El Bruc).
Cal fer un apartat per a l’orfebreria barroca conservada a la comarca per la seva qualitat i riquesa en la qual s’utilitza preferentment la plata repujada i algunes vegades daurada en la producció d’imatgeria i creus processionals, com a elements més destacats (Sant Vicenç de Conill, Pujalt; Sant Josep i Sant Bartomeu, Igualada; Creu Processional de Conill, Pujalt; Reliquiari de Santa Secundina, Igualada; Creu Processional d’Albarells i Carbassí, Argençola;  El Copó; Copons; Reliquiari, Santa Margarida de Montbui) entre d’altres, essent visitables moltes d’aquestes peces a l’exposició Fulgentia, a la Basílica de Santa Maria d’Igualada.
D’aquesta època també són les capelles i oratoris de camí, un petit i amagat patrimoni religiós a les entrades dels pobles i viles i en les cruïlles dels camins de la comarca (Capella Sant Magí, Copons; Capella de Sant Antoni, Calonge de Segarra; Capella del camí dels Prats, Calaf)